Milan - barça, VICTÒRIA!!!

ATENCIÓ JA TENIM LA PRIMERA ENTREGA DE FOTOS I VIDEOS DEL DESPLAÇAMANT A MILANO!!!!!!
VIDEOS Plaça del duomo /San Siro
FOTOS
Victòria!
Victòria culé en tots els àmbits. Tal i com molts presenciàvem i esperàvem, vam guanyar a San Siro. Va ser un triomf en tots els sentits. El desplaçament a Milà amb tot el que comportà, valgué la pena. Cinc membres de la PBPC ens hi vàrem desplaçar per unir-nos a tots els culés que decidiren fer costat als nostres jugadors en un partit tant important com aquest, demostrant així que la verdadera afició del barça es mobilitza quan pot i se li permet, deixant enrere el tòpic de que l´ afició blaugrana és de les pitjors (no recordaré la mitjana d´ edat dels espectadors del camp nou, molts d´ ells acompanyats dels seus inseparables auriculars). Ja és hora que la directiva comenci a plantejar-se quelcom al respecte al silenci constant al camp. Sembla un cementiri. Una vegada més entre el club i el maleït racc varen fer que la grada visitant de San Siro no s´omplis com hagués tingut que ser, deixant fora per enèsima vegada i com ja passà a Stamford Beach i a Da luz, centenars d´ aficionats blaugranes a casa, resignats a veure´ l per televisió. Concretament, a San Siro, la directiva retornà més de 1500 entrades al club rossoneri. Més de 1500 entrades! No vull imaginar-me com hagués sigut l´ ambient amb 1500 culés més…

Així, els purs culés vam sortir diumenge a les 10 de la nit des de la Floresta direcció Milà. Ens esperaven 980 km i la motivació no podia ser més gran. Vam arribar a les 7 del matí a Turín, ja que la nostra estimadíssima Flavia, ens va acollir una vegada més al seu pis d´ estudiants. Que bellas són les ragazzes…! Vàrem intentar anar a veure Delle Alpi, l´ estadi de la Vechia Signora, però entre el cansanci que dúiem a sobre (casi mil km i 5 culés en un polo passen factura) i la dificultat per trobar l´ estadi, decidirem anar a descansar unes hores.
El dilluns vam ser turistes en tota regla, però vestits de blaugranes, com no. Ens va costar molt dormir degut, entre moltes d´ altres coses, als nervis que teníem al cos.

Avui, avui és el dia. Això és el que tots pensarem només aixecar-nos dimarts. Desprès d´ esmorzar vam anar a San Siro a aparcar el cotxe, així ja el teníem aparcat a prop per quan marxéssim cap a casa.
Vam agafar el tramvia i vam parar al Duomo. Era blaugrana! El duomo estava envaït de culés… la piazza estava tenyida de seguidors del nostre equip, els quals no paraven de fer càntics sense parar. Era una anticipació del que ens esperava durant aquest inoblidable dia. Era, simplement, l´ afició culé.
Més tard es van afegir a la festa un grup de tifossi a l´ altre extrem de la piazza, creant així, una rivalitat pacífica, entonant cançons ambdós aficions que posaven la pell de gallina. Que gran és el futbol!
Després de dinar i passar unes hores d´ immesurable eufòria, era el moment de posar rumb per l´ assalt a San Siro. Vam agafar el tramvia de nou i després de cantar una vegada més innumerables càntics durant el trajecte, vam arribar.
San Siro estava envoltat pels rossoneri però també per les forces de seguretat. Un cop localitzada la porta d´ accés de l´ afició culé, vam començar a passar. Les mesures de seguretat eren enormes, diria excessives, però després dels incidents que hi havia hagut en el partit de Champions entre el Millán i el Inter la temporada anterior, era comprensible. La polizia ens va tirar inclòs els encenedors. Un cop registrats de cap a peus, vam començar a pujar cap al terzio anello, la tercera graderia de l´ estadi.
Ja hi érem.
L´ ambient era impressionant, digne d´ una final. I encara faltava quasi una hora per l´ encontre. Un cop ubicats a les nostres respectives cadires, només vam tenir temps de mossegar-nos les ungles dels nervis que portàvem, de cop el partit era a punt de començar.
L´ eufòria i l´ ambient era indescriptible, mai havia viscut res semblant. Era sens dubte, el de les grans ocasions.
L´ afició rossoneri va rebre el seu equip amb un mosaic majestuós roig i negre, on a la grada de la difosa “fossa di leone” es presentava una pancarta gegant on s´ hi llegia; INSIEME, con il diavolo in corpo (Junts, amb el diable al cos). Sincerament, entre la pancarta i els crits constants de l´ afició milanista, l´ estadi era una olla a pressió i intimidava. Emperò això duraria poc.
L´ àrbitre pita, el partit ha començat.
El milán surt fort però el barça controla el partit perfectament, i es mostra molt segur en defensa i intel•ligent en atac. Alguna que altre ocasió i arribem a la mitja part empatant. Quelcom em diu que podem guanyar a San Siro. L´ ambient segueix sent esplèndid al terzio anello, on l´ afició barcelonista no ha deixat d´ animar ni un segon. Entre els purs culés i algun que altre culé comentem la jugada, coincidint en que tenim la possibilitat de guanyar, però també la de perdre.

Comença la segona part. El barça surt amb força, com si fos conscient de que si, que podem vèncer al catenachio. Ronaldinho comença a divertir-se i a deixar petjada de la seva qualitat al camp. Portem una mica més de deu minuts de la segona part quan l´ astre brasiler, que ja fa estona que es mou pel camp com si fos al jardí de casa seva, rep la pilota del seu company Iniesta(quin partidàs) i humilia Gatusso dribant-lo i deixant-lo enrere i envia una passada marca de la casa a messie Giuly, el qual, amb una tècnica perfecte, enganxa l´ esfera amb la cama esquerra i envia un míssil imparable que forada la xarxa de Dida per tota l´ escaire. GOL! gol, gol, gooooooool! Bogeria.
L´ afició culé explota a la graderia i ens tornem tots bojos, bengales, crits… és infinitament superior a un orgasme, és, és simplement indescriptible. L´ eufòria generalitzada aflora de tots i cadascun dels presents. A partir d´ aquest moment entenc i prenc consciència, una vegada més, que és el sentiment blaugrana i tot el que comporta. Els càntics s´ han multiplicat al igual que la seva intensitat, mentrestant San Siro ha quedat mut, més mut que el camp nou.
La mitja hora restant és una festa constant plena d´ alegria i sentiment, la gent és més feliç que ningú altre durant aquest compte enrere que queda fins a l´ extasis final.
L´ àrbitre pita, hem guanyat.
Els culés emprenem el nostre himne amb més orgull que mai alhora que els jugadors dels dos equips s´ abracen i es donen la mà. Després els blaugranes es reuneixen i caminen junts en direcció a l´ afició i ens saluden. Nosaltres som sens sobte dignes partíceps i mereixedors de la victòria. Ha valgut la pena el desplaçament, i tant si la valgut.
Després d´ estar una hora escoltats a l´ estadi fins l´ extinció dels tifossi al camp i els voltants ens deixen abandonar el camp.

San Siro ha caigut, i els purs culés igual que tots els barcelonistes posen rumb a casa.

Ara queda sentenciar l´ eliminatòria i si juguem com sabem, estarem a París, on no vull imaginar-me com serà l´ ambient.
Resten només 90minuts per la gran final i per l´ assalt a l´ ansiada 2a copa de campions, que aquest any ha de ser nostra com sigui. INSIEME, ho aconseguirem.

VISCA EL BARÇA!!!

18 d’abril: una data per la història centenària del FCB

Ha estat una nova nit màgica amb tot el que cal esperar per un partit de futbol de primer nivell. Un escenari incomparable: San Siro; un rival que és un referent en el futbol mundial: Milan AC; un partit decisiu: semifinals de Champions; i, fins i tot, un toc de mala astrugància: absències significades en l’equip titular del Barça com ara Xavi, Deco, Larsson i Messi.

El partit ha estat ple d’emoció, de futbol de qualitat gairebé immillorable, d’estratègies ben definides i s’han vist detalls d’aquells que queden per sempre ben guardats en les retines dels bons aficionats al futbol.

L’alegria al final del partit és gran però a la vegada contenida doncs es tracta d’una primera part d’un duel del que tant sols un dels dos participants aconseguirà seguir endavant. Aquesta és la gran lliçó que els tècnics i jugadors blaugranes han transmès de manera prou encertada a tots els seguidors del Barça.

A mi m’han alegrat sobremanera tres coses que tenen tints personalitzats però que en aquesta oportunitat crec que val la pena esmentar pel que puposa de la pressió que de manera directa o indirecta cau soviet en aquests jugadors.

M’ha alegrat que l’autor del gol fos Giuly. El francès ha estat passant una temporada molt dura: ha perdut la titularitat a favor de Messi i amb la lesió de l’argentí ha vist com Larsson li ha pres durant moltes setmanes el lloc en la banda dreta de la davantera. Mai ha perdut la confiança en si mateix i ha respost, com sempre, amb la seva gran professionalitat. Ha esgotat els seus defensors, ha obert la banda i ha creat mobilitat entre les tres puntes de tal forma que la sòlida defensa milanesa ha tingut moments de pèrdua evident de rumb i de compostura. Fruit d’aquestes accions ha arribat la preciosa jugada del gol. Un passada del gran assistent, el Gaucho, veient el moviment en diagonal de Giuly cercant l’espai per on guanyar al defensa rival, i tot seguit un xut ajustat amb la seva cama Esquerra que ha fet inservible l’estirada de Dida. Un gol de manual, però dels millors manuals.

Víctor Valdes ha estat soviet criticat per algunes jugades arriscades que fins i tot han costat gols en contra i la pèrdua de punts en la classificació de Lliga. Aquesta nit ha estat excel•lent aturant el que arribava a la seva àrea, sortint amb decisió i esperonant els seus defenses en els moments crítics, que també en tinguérem, de la major pressió dels davanters rossonegri. Ha lluït un jersei i unes mitgetes de color verd que han inspirat confiança i han permès sentir-nos molt ben protegits pel porter del Barça.

La darrera dedicatòria vull fer-la revisant el que hi ha en el mig del camp. Antres Iniesta, sense perdre la seva infantil mirada, ha posat la dosi adient de seriositat i rigor en el joc. Ha seguit amb la seva progressió de recuperador de pilotes, ha marcat el ritme i ha llegit el partit com el que veu per segona vegada una pel•lícula que d’aquelles que ens agrada tant. Substituir a Xavi, ahir abans de començar el partit en el cap de tots nosaltres, no haurà estat gens fàcil per ell. Segurament la seva personalitat i els bons consells i treballs dels tècnics han fet que, com deia abans, jugués un partit d’aquest nivell amb una naturalitat pròpia dels grans jugadors. Com diu el tòpic, a Entrés, no li ha pesat la samarreta com segurament aquesta nit no li ha pesat a ningú dels presents sobre la gesta de San Siro.

servido por purscules 9 comentarios compártelo